Instituto Pere Mata

ANY
1897-1912

ADREÇA
Carretera de l’Institut Pere Mata, Reus

PROMOTOR
Sociedad Anónima Manicomio de Reus

RESTAURACIÓ

INSTITUT PERE I MATA

El 1896 es va fundar la Sociedad Anónima Manicomio de Reus, promoguda pel metge Emili Briansó i que agrupà 35 comerciants, professionals liberals, propietaris i industrials, per tal de construir un hospital psiquiàtric a Reus. S’encarrega a Domènech i Montaner el projecte del nou hospital, responent a criteris de l’higienisme i l’arquitectura hospitalària de l’època. Domènech tenia en aquell moment un prestigi amb les seves obres ja construïdes i vincles polítics amb diversos membres de la nova societat. Per tal de fixar els criteris que havia de tenir el nou i ambiciós hospital, es va crear una comissió de treball formada pel propi Domènech, l’arquitecte municipal de Reus Pere Casellas i els prestigiosos metges psiquiàtrics barcelonins Artur Galceran Granés i Rafael Rodríguez Méndez. El 1897 es presenta el projecte, per construir en un ampli terreny a les afores de Reus d’unes 20 hectàrees. Es va plantejar l’hospital com un conjunt de divuit pavellons, organitzats com una petita ciutat enjardinada. Les obres es van iniciar el 1898, però s’anà realitzant per fases per dificultats econòmiques. No s’arribaren a construir mai la totalitat dels pavellons dissenyats inicialment, i es van introduir diversos canvis i modificacions. La direcció d’obra la va dur a terme sobretot el seu fill, Pere Domènech Roura, i també va comptar amb l’ajuda de Pere Casellas.

En el conjunt urbanístic plantejat en el projecte original, cada pavelló complia una funció o allotjava un tipus de malalt (separats per gènere, categoría social o malaltia). El gran solar estava ordenat per dos eixos: un gran eix longitudinal nord-sud separava els pavellons d’un i altre sexe, mentre que l’eix transversal est-oest s’obria a la porta d’entrada davant de la qual es disposava el pavelló d’Administració. Al passeig longitudinal s’hi ubicava l’accés secundari, la capella i en el punt d’intersecció entre els dos eixos l’edifici de serveis generals amb una gran torre de l’aigua de 30 m d’altura. Els pavellons havien d’acollir els malalts diferenciant, no només el gènere, sinó també el nivell econòmic. Els espais es distribuïen, de sud a nord, en pensionat de primera, segona i tercera classe, i un cop travessat l’eix transversal, en beneficència, epilèptics, infecciosos, infermeria i un petit dipòsit de cadàvers. Tot i que cada pavelló tenia la seva pròpia composició segons les necessitats, el projecte presentava una imatge de conjunt unitari gràcies a l’ús d’uns mateixos materials i acabats constructius: basament de pedra, murs de maó vist decorats amb elements escultòrics de pedra i amb aplicacions de plafons ceràmics blancs i blaus i cobertes a doble vessant amb teula ceràmica. La decoració es considerava part del tractament dels malalts, donada la influència positiva de la bellesa sobre la psique. Els pavellons disposaven de jardins privats, reservats als malalts de cada edifici, mentre que els espais lliures i els dos grans passeigs tenien una gran plantació d’arbrat. Tot el conjunt de l’hospital estava envoltat amb una tanca opaca, però perquè el malalt no tingués la sensació d’estar reclòs aquest mur de tancament estava disposat a sobre d’un talús amb fossa, de manera que es garantia la seguretat del recinte però es mantenien les vistes sobre el paisatge del voltant.

No s’arribaren a construir mai la totalitat dels pavellons dissenyats inicialment, i es van introduir diversos canvis i modificacions. La direcció d’obra la va dur a terme sobretot el seu fill, Pere Domènech Roura, i també va comptar amb l’ajuda de Pere Casellas.

Actualment el conjunt manté la seva funció original, i està gestionat per la Fundació Pere Mata que treballa per la protecció i l’assistència a les persones afectades per trastorns mentals, discapacitats o dependents. Només es pot visitar el pavelló dels Distingits, que ha estat restaurat completament per recuperar el seu esplendor original.

En el punt de trobada dels dos eixos ordenadors del projecte hi havia el pavelló de Serveis Generals. Inicialment havia d’allotjar, com el seu nom indica, els serveis que necessitava el manicomi en els cossos en planta baixa i la gran torre de l’aigua. Però ja a l’inici de les obres es decidí allotjar-hi també les estances del pavelló d’Administració, de manera provisional, ja que no es disposava de pressupost per la construcció de l’edifici monumental previst. Per aquest motiu Domènech presenta un nou projecte per aquest edifici, afegint dues plantes al cos central a la zona est, per ubicar-hi els despatxos i habitatges. Les obres es van iniciar amb la perforació d’un pou per captar aigua, i es va trobar el cabal suficient a 60 m de profunditat i en un punt una mica desviat respecte el previst. Aquest fet va obligar a variar una mica la ubicació de l’edifici ja que la torre havia d’anar a eix del pou.

L’edifici té una planta en H, amb dos edificis rectangulars a est i oest i una nau transversal que els uneix amb la torre de les aigües al centre. La zona est allotjava les activitats administratives i residencials. A la dreta hi havia el despatx del metge director, els serveis de hidroteràpia, electroteràpia, laboratori i farmàcia. A l’esquerra despatxos per als metges consultors i antiga capella. Al pis de dalt l’habitatge del metge director i del majordom. La seva façana és monumental, amb una porta d’entrada amb un arc tudor flanquejada per lleons rampants, àguiles amb cos de felí a les cantonades i un àngel protector a la part central sobre un gran balcó de pedra. Els plafons ceràmics de color blanc i blau repeteixen amb diversos motius la rosa de Reus, motius florals i representacions simbòliques. La zona oest, a la part posterior, allotjava els serveis generals (cuina, bugaderia, sala de calderes i rebost), amb les xemeneies que es requerien i que li donaven un aire industrial. Un gran dipòsit enterrat de 10 m d’amplada feina de cisterna per aprofitar l’aigua sobrant del dipòsit de dalt la torre. La gran torre d’aigües s’eleva 30 m i ha esdevingut un símbol representatiu del manicomi. La torre de maó vist està coronada pel dipòsit, recobert de ceràmica blanca amb pilastres de maó i rematada amb respiralls fets amb gablets trilobats de pedra. La torre recolza sobre una base octogonal que mitjançant un tronc de prisma s’adapta a la planta quadrada de la planta baixa. El cos de la planta baixa reprodueix l’esquema de doble mur que Domènech havia fet servir al Cafè-Restaurant, i hi encabeix l’escala. Quan s’arriba a la torre circular l’escala passa per la part central del cos amb un desenvolupament helicoïdal, fins que travessa el dipòsit per la planta anular i accedeix a la coberta.

Els espais interiors han estat molt modificats, sobre tot quan el 1923 Domènech Roura els va reformar. També el 1928, quan es va afegir una segona planta als cossos laterals per guanyar més espai. Amb el pas dels anys, els espais lliures en planta baixa entre els diversos cossos també han estat construïts, alterant força l’edifici. Actualment manté l’ús administratiu.

Cronologia d’intervencions més significatives:
en preparació – Consolidació

A banda i banda de l’eix transversal hi havia els pavellons corresponents a pensionat de tercera classe i als de beneficència. Els corresponents als homes són els primers pavellons que es van construir el 1898-1902, i s’hi van allotjar inicialment totes les categories de malalts. Tant beneficència com tercera classe van seguir el mateix projecte, que es va repetir per un segon de beneficència per dones el 1910-12.

Són edificis de planta baixa, pis i espai sota coberta, amb teulada a dues aigües. La planta està formada per un cos longitudinal d’on surten tres cossos rectangulars, dos als extrems i un de més petit central. A la planta baixa hi ha una entrada principal amb el nucli d’escales, i els serveis comuns diürns com són les sales d’estar i el menjador, mentre que a la planta superior hi ha els dormitoris comunitaris. En els punts de confluència entre el cos longitudinal i els transversals es disposaven les estances de vigilància, des de les quals es poden controlar fins a 5 espais diferents. En aquestes sales, a més, hi ha les aixetes de pas de l’enllumenat elèctric i de l’aigua corrent a les cambres de bany, cosa que evitava que els malalts les poguessin accionar. La ventilació dels dormitoris està molt estudiada a través de les finestres, gelosies en façana i xemeneies cap a cobertes: aquesta triple ventilació s’ha destacat en articles contemporanis. Les façanes segueixen la composició del conjunt: sòcol de pedra, obra vista per als paraments, elements de pedra ornamentals i plafons ceràmics de color blanc i blau. La façana posterior dona a un jardí reservat per als malalts de cada edifici, amb unes terrasses en voladís al primer pis.

Actualment aquests edificis estan en ús, amb funció hospitalària, i no es poden visitar.

Cronologia d’intervencions més significatives:
en preparació – Consolidació

L’edifici de pensionat de primera classe (actualment dels distingits) havia de ser una font d’ingressos important per la institució, però el seu elevat cost de construcció va fer que s’anés fent per fases. El 1900 es va començar la construcció d’un extrem de l’edifici, que es va posar en ús el 1902 i va rebre el nom de xalet nord, ja que era un edifici aïllat enmig del jardí. El 1903 es va començar l’altre extrem, que es va acabar el 1905 i va rebre el nom de xalet sud. I finalment el 1905 es va començar el cos central, que es va acabar el 1908.

Aquest edifici és més gran que els altres pavellons, amb planta semi soterrani, baixa i tres pisos. L’estructura és de parets de càrrega de maó i forjats amb bigues metàl·liques. Només les grans sales comunes a doble alçada de planta baixa estan resoltes amb volta de maó de pla ricament decorada, en un assaig del que es repetiria a l’Hospital de Sant Pau. La planta golfes també està coberta amb voltes, sense decoració, perquè estava destinada a serveis encara que s’hi van acabar habilitant habitacions. Les façanes estan molt més decorades que la resta d’edificis, amb grans plafons ceràmics, vitralls i escultura aplicada de gran qualitat. Es pot apreciar un riquíssim repertori de representacions vegetals en els seus elements decoratius entre els que destaca la rosa de Reus. La façana principal, que dóna la benvinguda des del portal dels carros o des del pavelló de Serveis Generals, té funció representativa. Uns grans finestrals il·luminen els espais nobles de l’interior, a doble alçada. La façana posterior en canvi és de caire més privat, i està menys decorada. Té unes àmplies galeries que es podien obrir i es converteixen en terrasses, un porxo en planta baixa i una terrassa a la part superior.

La distribució i els acabats del interiors reprodueix els interiors burgesos del moment: rebedor, saló, sala de jocs, office, menjador, biblioteca, habitacions… També té una cambra fosca de revelat de fotografies. Tot està dissenyat i decorat profusament amb llenguatge modernista al gust de l’època i de l’estatus dels ocupants: paviments ceràmics, mosaics, vitralls, ebenisteria, mobiliari, estucats, esgrafiats, lluminàries etc… Des del vestíbul d’entrada central s’accedeix a l’escala que comunica totes les plantes, amb arrambadors ceràmics i sense passamans per exigències de seguretat. En planta baixa es troben els espais comuns, a les dues plantes superiors els dormitoris i a la última planta espais de servei. L’espai més imponent és el saló, on s’utilitza la solució constructiva del balcó corregut interior, marcant el nivell del primer pis, amb balustres amb el fust de vidre semblants als del Palau de la Música . La llum natural filtrada entra a través dels vitralls acolorits.
Els dormitoris es disposen longitudinalment, i en aquest pavelló eren individuals i no sales comunitàries. Als extrems de les galeries hi ha les cambres de bany i els lavabos d’ús comú. Les habitacions del primer pis s’agrupen en nombre de tres al voltant d’una sala per rebre visites i a on hi havia el vigilant. Els cossos extrems, el que en inici havien sigut els xalets, les estances són més luxoses: s’allotjava un malalt per planta, amb dormitori, menjador, lavabo i servei de vigilància.

Aquest pavelló està restaurat i actualment es pot visitar.

Cronologia d’intervencions més significatives:
en preparació – Consolidació

Donat el creixement del nombre de malalts, es decidí traslladar la bugaderia per manca d’espai. Aquest nou pavelló, no previst inicialment, es construí al costat de beneficència i epilèptics, on s’hauria hagut de construir infermeria d’homes i infecciosos, cap a 1911-12. S’hi havia de fer el Rentat de teixits i desinfecció mitjançant una estufa especial, assecat, planxat i emmagatzematge de roba.
Es fa servir una tipologia arquitectònica que s’avança al que més endavant s’utilitzarà per els cellers cooperatius per tot Catalunya (Que inicia Pere Roura amb el Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí de 1913) que s’anomenaran Catedrals del vi. L’estructura de l’edifici és una nau rectangular coberta amb set arcs diafragma de perfil ogival calat de maó, que sustenten una coberta a dues aigües. A les façanes es marquen les pilastres atalussades i lligades entre elles amb arcs escarsers. La part superior dels panys de paret entre pilastres té uns amplis finestrals, i la il·luminació natural queda reforçada pel gran finestral del tester sud, avui cegat. L’edifici no té cap ceràmica decorativa.
Durant un temps es va fer servir per acollir les actuacions teatrals que es feien al recinte. Quan el 1934 es construí el teatre de l’Institut, quedà lliure i una part de l’edifici s’habilità com a capella amb projecte de Domènech Roura. Actualment s’utilitza la part que queda lliure com espai de tallers ocupacionals.

Cronologia d’intervencions més significatives:
en preparació – Consolidació

Amb el pas del temps, Domènech i Montaner donà més responsabilitat al seu fill. Titulat el 1904, Pere Domènech té documentada la seva participació des del 1906, realitzant les periòdiques visites d’obra. També s’encarregava de bona part de les relacions amb els industrials. Després de la mort del pare el 1923, projectà els edificis de nova creació: l’habitatge del metge sotsdirector i del mossèn titular del centre, l’ampliació del primer pis del pavelló de Serveis Generals, el Pla d’Eixample per l’Institut el 1930, etc. 

Cronograma

Visualitza totes les obres de Lluís Domènech i Montaner mitjançant el cronograma. Totes les seves obres vinculades amb els mapes, la seva biografia, formació, docència, política…


Start typing and press Enter to search