HOSPITAL DE LA SANTA CREU I DE SANT PAU

ANY
1902-1930

ADREÇA
Sant Antoni Maria Claret 167, Barcelona

PROMOTOR
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

HOSPITAL DE LA SANTA CREU I DE SANT PAU

L’Hospital de la Santa Creu, situat a l’edifici del c/ del Carme des del 1401, dimensionat per a una població de 40 a 50.000 habitants, havia estat gairebé l’únic hospital de la ciutat durant cinc segles. A finals del XIX, Barcelona havia arribat als 500.000 habitants, resultant del tot insuficient l’edifici i aconsellant, de manera urgent, el seu trasllat i ampliació. L’Hospital de la Santa Creu, mantingut principalment per la beneficència pública, arrossegava dificultats econòmiques que feien impossible plantejar la solució als problemes de col·lapse funcional. En la dècada final del segle XIX coincideixen en el temps dos fets que possibiliten la construcció d’un nou hospital que respongui a les necessitats de la població del moment. Per una banda, la ciutat rep el llegat del banquer Pau Gil, condicionat a la construcció d’un hospital modern i innovador (mèdicament i arquitectònica) que, un cop construït, es cedirà al consistori per tal que pugui ocupar-se del seu manteniment. Per altra banda, l’administració de l’Hospital de la Santa Creu ja havia adquirit uns terrenys a la zona del Guinardó (a 2 km al nord de l’hospital antic), en reserva per a la construcció del nou hospital.  

L’any 1900 els marmessors del llegat de Pau Gil convoquen un concurs per adjudicar el projecte del nou hospital, on el jurat està format per arquitectes i metges. El veredicte emès per la part dels arquitectes va donar com a guanyador Domènech i Estapà, amb una proposta molt semblant a la de l’Hospital Clínic, redactada pel mateix arquitecte. Després d’un seguit d’articles creuats publicats en premsa per Domènech i Estapà i un “aficionat” (possiblement Domènech i Montaner) que posaven en crisi l’adequació de la proposta guanyadora als criteris higienistes del moment (es considerava una proposta antiquada), la part del jurat formada per metges declara el concurs desert de forma inapel·lable. Es constitueix una nova junta, que encarrega la redacció del projecte a Domènech i Montaner.

La proposta contempla la construcció d’aquests dos nous hospitals (Santa Creu i Sant Pau), reunits sota un pla general d’administració i funcionament. 

L’acord signat pels marmessors del llegat Gil i la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu contempla l’adquisició de terrenys limítrofes amb els de la Santa Creu (per tal de tenir la dimensió suficient requerida) i la construcció de part dels edificis (corresponents a la part de Sant Pau), que havien de ser els primers a edificar i que possibilitarien el trasllat immediat dels malalts de l’edifici del Raval.  L’Ajuntament podria llavors vendre part dels edificis que ocupaven i  afrontar la construcció de la part corresponent a la Santa Creu.  

 

Es tria un emplaçament allunyat de la ciutat històrica, en un espai situat al límits del Pla de l’Eixample de 1860. El solar té una configuració rectangular, definida per quatre carrers limítrofes amb un desnivell acusat de 35m, amb una superfície equivalent a 9 illes de l’Eixample (3×3). 

La proposta es dimensiona en 145.500 m2  per a 1000 malalts (la ràtio més elevada del moment d’espai lliure disponible/malalt). 

La seva concepció segueix els criteris higienistes de l’època, per tal d’assegurar la ventilació, l’assoleiament, la contemplació natura, i les plantes medicinals en els jardins. 

Domènech i Montaner fa una síntesi de les dues tipologies hospitalàries vigents: la d’ordenació en pavellons aïllats (sobre rasant) i unes galeries subterrànies de comunicació que incorporaven els avantatges de l’ordenació en edifici compacte. L’arquitecte fa un estudi de 234 hospitals de referència – el Johns Hopkins de Baltimore, l’Am Urban de Berlín, el Lariboisière de París, l’Hospital Civil de Bilbao,… i deixa transcrites a la memòria del projecte les seves conclusions: 

Cap a 1870 comença a introduir-se el sistema complet de pavellons aïllats o en Block sistem en els hospitals permanents. (…)A partir d’aquest model no hi ha gairebé cap hospital modern d’importància que no segueixi aquesta configuració. 

El recinte es separa de l’entorn urbà mitjançant un mur perimetral opac que l’envolta completament. L’accés es realitza a través de la cantonada sud, des del pavelló de l’Administració i la seva gran plaça que actua com a espai de transició amb la trama urbana.  

El conjunt es disposa girat 45º respecte la trama de l’Eixample. S’aconsegueix l’orientació perfecta de les façanes longitudinals dels pavellons (nord-sud) amb les millors condicions d’aprofitament energètic mitjançant sistemes passius (il·luminació i ventilació naturals). 

Dues avingudes principals de 50 m d’amplada (nord-sud, est-oest) estructuren el recinte en 4 quadrants de dimensions equivalents: nord infecciosos, sud no infecciosos, est homes, oest dones. 

Un total de 48 pavellons independents: 21 dels quals són dedicats a infermeria, responent a diverses tipologies (nº de sales i nº de plantes), però tots amb les mateixes dimensions en planta: 52m de longitud i la mateixa orientació solar. Ocupen la part central del recinte, a banda i banda de la gran avinguda central.  

En el perímetre es situen els pavellons destinats a serveis generals, amb possibilitat d’accés independent per al públic, resolent amb aquests edificis singulars l’encaix amb la trama de l’Eixample girada 45º. 

En el punt on es creuen les dues avingudes principals s’aixeca el Pavelló Central, que acollia el convent, la cuina i la farmàcia. 

El projecte es redacta amb clara voluntat unitària, utilitzant un mateix repertori de materials, sistemes constructius i elements ornamentals. Els basaments de tots els edificis es resolen amb parets portants d’obra de fàbrica de paredat de pedra calcària – provinent de les muntanyes properes – amb morter hidràulic. La cara exterior s’acaba amb un carreuat de pedra de Montjuïc, que resol també els emmarcaments dels buits. 

Per damunt del basament totes les parets exteriors són de fàbrica de maó ordinari però compacte i ben escollit, resoltes amb dues fulles de maó de 15 cm i cambra d’aire interior. Els emmarcaments dels buits, les impostes, cornises, capitells, rosetons, respiralls, pinacles, bases de xemeneies i altres parts esculturades es construeixen amb pedra, combinada amb maó vist, gerreria i enrajolats ceràmics. També segueixen la mateixa lògica totes les parts que contribueixen a allunyar les aigües del pla de façana, per a millorar la impermeabilitat del conjunt. 

Les cobertes són inclinades amb teules de ceràmica vidriada, o bé cupulades, cobertes amb escates del mateix material. La composició cromàtica i de textures de les cobertes ha esdevingut un dels punts més identificadors de l’arquitectura del recinte. 

Els sostres de tots els edificis es resolen amb voltes de maó de pla. Aquest sistema constructiu tradicional permet cobrir els espais de manera molt ràpida, deixant superfícies llises i sense arestes a la vista, fet que contribueix a millorar les condicions higièniques dels espais interiors. Les empentes que generen les voltes són contrarrestades per uns cèrcols metàl·lics perimetrals, embeguts entre els murets de façana. Aquesta solució contribueix a millorar l’estabilitat davant sisme del conjunt i també al repartiment uniforme de les càrregues verticals, amb independència de la posició dels buits. 

En la memòria del projecte original, Domènech i Montaner deixa clar el principi general: 

L’estructura, construcció i decoració de totes les sales de l’Hospital es consideren tan enllaçades que formen un sol concepte; construïda una sala, quedarà ja decorada pels seus propis materials de construcció tant a l’exterior com a l’interior, només arrambadors de rajoles i arrebossats o revestiments d’estucs que són necessaris per a mantenir la neteja, completaran la seva decoració.  

Sota aquesta directriu, es desenvolupa un ventall expressiu riquíssim que, amb petites subtileses, fa únic cadascun dels espais. 

El repertori iconogràfic i ornamental aplicat a la totalitat dels edificis, amb major o menor intensitat depenent de la seva representativitat, insisteix en els símbols del dos promotors hopitalaris: Pau Gil (P i G) per a Sant Pau, i la Santa Creu, així com d’altres donants ens els últims pavellons. La presència de figures angelades de protecció, el tetramorf dels apòstols i els sants i santes que han format part de la història de la fundació hospitalària medieval també són profusament representats. Com a peça clau, cal destacar el fris de mosaic que recorre les façanes del Pavelló de l’Administració, que recull de forma il·lustrada la història de la institució hospitalària des dels seus orígens fins a la construcció de la nova seu. 

L’any 1902 s’inicien els primers moviments de terres del solar. El 1905 s’inicia la construcció simultània dels deu primers pavellons que corresponien a l’Hospital de Sant Pau. El 1912 s’esgota el llegat de Pau de Gil i la marmessoria del llegat prepara la cessió dels pavellons a la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu. L’obra queda aturada, deixant al mig de la ciutat un conjunt a mig construir durant molts anys. Finalment, l’any 1930 s’inaugura oficialment el recinte, malgrat que algun dels pavellons ja està funcionant de forma prèvia.  

Domènech i Montaner mor l’any 1923, la darrera etapa dels treballs la dirigeix el seu fill, Pere Domènech i Roura, que ja havia format part de l’equip tècnic des dels inicis (amb Francesc Guàrdia, Francesc Julià, Enric Catà i Amadeu Llopart). 

Al llarg dels cent anys de vida, els edificis es van adaptant a les necessitats funcionals de cada moment. Les modificacions es realitzen, la majoria de vegades, amb poca cura respecte la configuració original, amb vistes a augmentar la capacitat i donar compliment a les exigències mèdiques. 

L’any 1978 el recinte es declara Monument Històric Artístic per l’Estat i el 1997 és declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO (de forma conjunta amb el Palau de la Música Catalana). 

La situació de col·lapse arquitectònic i funcional fa plantejar la necessitat de construir un nou hospital que compleixi amb els requeriments d’un centre hospitalari del segle XXI. Aquest nou centre s’edifica a l’extrem nord del recinte, i el trasllat de l’activitat hospitalària es completa l’any 2009. 

Amb l’objectiu d’analitzar l’estat de conservació de tot el conjunt i establir les bases i criteris comuns que han de regir les actuacions de restauració i adequació a nous usos del recinte històric, es redacta l’any 2008 un Pla Director, a càrrec de l’equip liderat per l’arquitecte Xavier Guitart. Es van realitzar aixecaments de plànols, estudis històrics, analítiques, estudis estructurals, etc. A partir d’aquí, les intervencions de restauració i posada en ús dels pavellons s’ha anat fent per fases, triturant els encàrrecs de projecte i obres.

.

Aquest pavelló formalitza l’accés principal al recinte. L’edifici té una configuració gairebé simètrica, amb un cos central coronat per la torre del rellotge, dues ales laterals que abracen l’espai de la plaça davantera i dos cossos extrems perpendiculars que tanquen l’espai arribant als límits del solar. Té una alçada de planta baixa, dues plantes, espai de golfes sota-coberta i una planta semi-soterrània amb il·luminació i ventilació naturals. 

Originalment concentrava els espais destinats a usos administratius del conjunt, amb l’ala est per a les dependències d’ús mèdic: admissió de malalts, despatxos mèdics i biblioteca-museu, l’ala oest per a usos administratius: sales de comptaduria, despatxos, arxiu general i secretaria, i el cos central – el cor del recinte – que acollia els usos més representatius: el porxo d’accés, l’escala monumental, el gran saló d’actes i la torre del rellotge. 

L’espai de les golfes va acollir en un primer moment habitatges pel personal sanitari intern del recinte, amb una curiosa configuració de “cases pati” de la qual en queda registre pels documents conservats a l’Arxiu de l’Hospital i vestigis visibles en el moment de la seva restauració. Tot el pavelló està resolt amb forjats de voltes de maó de pla, amb una estructura metàl·lica embeguda entre els murs, amb gran varietat decorativa dels seus intradossos. 

La representativitat de l’edifici queda accentuada per l’extrema riquesa en l’ampli programa ornamental que es desenvolupa i per una major qualitat en la tria dels materials. En aquest sentit, l’Administració constitueix un homenatge a les infinites possibilitats expressives de la ceràmica aplicada a l’arquitectura. 

L’espai interior queda estructurat per les comunicacions verticals i els serveis. L’escala monumental que connecta els espais representatius del cos central i les escales de servei situades en el punt de contacte entre les ales laterals i els cossos extrems. Dins els dos pilars de façana sud del cos central es situaven unes escales de caragol que connectaven tot l’edifici des de la planta soterrània fins al peu de la torre del rellotge, de cara a realitzar tasques de manteniment intern. 

En els interiors es desplega un repertori ornamental que, basat en un ventall ampli d’arts aplicades, singularitza cadascun dels espais.  

Els paviments combinen l’ús de marbres i altres pedres – en format de lloses o en configuració de mosaic romà – en els espais representatius, de circulació i en la planta baixa. En els espais més restringits s’opta pel paviment de rajola ceràmica vermella combinat amb peces polícromes del mateix material amb una trepa especial amb efecte relleu. 

Els arrambadors ceràmics són presents en gairebé tots els espais (malgrat no tinguin un ús sanitari), i combinen nombroses variacions d’aparell, format i cromatisme (rajoles quadrades, rectangulars en escata de peix, hexagonals en panal d’abella, mosaic de tessel·les regulars, de color llis, a la trepa, vidriats, ceràmica de bulto en peces de remat,…). 

Per damunt d’aquesta protecció el parament es deixava “a la vista”, constituint un dels primers exemples de l’ús del maó vist com a acabat final en els interiors d’un edifici no industrial. Domènech treballa amb un maó premsat molt fi de color vermell combinat amb un bloc gris (de morter de calç, sense cocció), per a enriquir cromàticament encara més la pell interior. D’inici, aquests paraments presentaven una veladura que respectava el color de la base però uniformava el conjunt i un tractament cromàtic de les juntes per a completar la percepció de la textura desitjada. 

Les voltes de maó de pla es revesteixen amb materials ceràmics de format i cromatisme divers, es singularitzen d’aquesta manera les més de 100 voltes que configuren els sostres del pavelló.   

 

Cronologia d’intervencions més significatives: 

1959 – Habilitació d’un Col·legi Major Universitari en l’ala est del pavelló. Manuel Puig Janer. 

1960 – Reforma oficines del cos estrem de l’ala oest. Manuel Puig Janer. 

1966 – Acondicionament del soterrani per a allotjar els nous serveis d’urgències. Manuel Puig Ribot. 

1983 – Acondicionament, millora i reforma dels accessos. Víctor Argentí i Salvadó. 

1985 – Restauració de la torre del rellotge i les cobertes de l’ala oest. Leopoldo Gil i Nebot, Joan Margarit i Consarnau i Carles Buxadé i Ribot. 

1999 – Restauració de les cobertes de l’ala est. Santi Prats i Rocavert. 

2008 – Restauració de la façana principal dels cossos laterals. Xavier Guitart i Tarrés. 

2013 – Restauració integral  i adequació a nous usos. ONL arquitectura. 

Els pavellons de Sant Jordi i Santa Apol·lònia, situats darrere del Pavelló de l’Adminsitració i propers als accessos laterals, estaven destinats al primer reconeixement dels casos entrants. No disposaven de connexió a la xarxa de galeries subterrànies per a assegurar que no hi hagués possibilitat de contagi, en cas de malalties infeccioses. 

Tenen una planta d’alçada i estan formats per un cos principal amb 4 cel·les amb accés des d’una galeria exterior coberta i dos cossos extrems, un destinat a cuina i una sala per al personal sanitari i l’altre a bany i sala de neteja. 

Cronologia d’intervencions més significatives: 

Santa Apol·lònia  

2009 – Rehabilitació Integral per a ús expositiu. Xavier Guitart i Tarrés. 

Sant Jordi 

2009 –  Rehabilitació Integral per a ús expositiu. Rafael Vilà. 

S’ha mantingut la configuració prevista en el projecte original, amb la distribució de les infermeries i els seus serveis en pavellons aïllats, connectats per la xarxa de galeries soterrànies situades sota els vials i els jardins del recinte.  

Els pavellons responen a una mateixa tipologia, amb el cos d’accés tangent a l’avinguda principal, la sala d’infermeria en forma de cos longitudinal orientat nord-sud i un cos administratiu donant a la part exterior del recinte. Domènech, de fet, dibuixa un joc de plànols únic sobre papel vegetal per als pavellons tipus, de manera que, per a construir els que estaven en posició simètrica només calia donar la volta al full. 

El programa de cada pavelló incloïa la gran sala de malalts – sense compartimentacions, amb llits disposats en les dues façanes longitudinals -, la sala de dia – per als malalts més delicats que no podien sortir als jardins-, estances de serveis sanitaris i mèdics auxiliars – al semi-soterrani – i despatxos administratius – amb accés independent des de l’exterior. 

L’alçada general del pavellons és de planta semi-soterrània, planta baixa i planta pis (només en cos extrem), tot i que hi ha dos pavellons (Sant Manel i Verge de Montserrat) que tenen una planta més. Els accessos des de l’exterior es realitzen a nivell de planta baixa mitjançant unes rampes i escalinates que arrenquen des de l’avinguda central i, a nivell de planta semisoterrània, pel punt central del pavelló. Des de les galeries s’accedeix al nivell semi-soterrani de cadascun dels pavellons. 

Les façanes dels edificis segueixen l’estratificació material present en tot el recinte: un sòcol de carreuat de pedra de Montjuïc que absorbeix el nivell semi-soterrani i el contacte amb el terreny, un tram central d’obra de fàbrica ceràmica de maó vist (amb emmarcaments de pedra), i unes cobertes de teules i escates de ceràmica vidriada polícroma. Els elements ornamentals singularitzen cadascun dels pavellons. 

A nivell constructiu, els sostres de la planta baixa es resolen amb volta de maó de pla en forma de cúpula rebaixada a la sala de dia i de voltes de mocador a la sala d’infermeria, cobrint una llum de 9 metres. Per sota, un mur d’obra de fàbrica de paredat resol la trobada amb el terreny. L’estructura de la coberta de la sala de malats està formada per encavallades i biguetes metàl·liques i entrebigat ceràmic. El cos extrem té un terrat pla, accessible, que permet el manteniment del conjunt. 

Totes els espais interiors estan revestits amb materials que garanteixen la higiene (enrajolats ceràmics o estucs). Es desenvolupa un ampli repertori ornamental basat en la rajola ceràmica vidriada o esmaltada, generant gran diversitat de textures i colors amb la finalitat d’aconseguir espais únics a partir d’una única configuració tipològica. 

El projecte original estudia de forma molt acurada com aconseguir el confort i salubritat de les sales de malalts. Transcrivim la definició dels recursos que apareixen en la Memòria del projecte original de Domènech, pel seu gran interès. 

Il·luminació i ventilació naturals – Es necessiten obertures altes per a sanejar l’atmosfera de la sala per mitjà d’intercanvi directe de l’exterior i de la llum solar de dia; aquest intercanvi s’ha de fer a distància dels malalts per evitar corrents d’aire directes o un excés de llum en la regió baixa de la sala on es troben els malalts. Cal tenir llum moderada a la part baixa de la sala i, sobretot, la vista de l’espai exterior, encara que només sigui pel seu indubtable efecte moral. 

S’estableixen dos ordres de finestres. Un fris superior completament rasgat de llum  i aire a la part alta de les sales; els seus envidraments s’obren en bàscula sobre la seva aresta horitzontal inferior i proporcionen el canvi d’aire a distància i sense perill o molèstia pels malalts, i unes persianes de taules amples en graduen la llum i la tanquen gairebé completament en cas necessari. Les persianes i finestres disposen d’un sistema d’obertura i regulació mitjançant una tija metàl·lica situada en el buit del mur i accionada des de la part baixa de l’espai. 

L’altre sistema de finestres “ordinàries” es situa entre els llits, lleugerament elevades respecte aquests, donen vistes a l’exterior i llum als malalts. Compten amb porticons per a regular o impedir l’entrada de llum en cas necessari.  

Ventilació Lenta: en el gruix dels sostres abovedats de les sales hi ha uns espais canals o conductes transversals d’aire que s’obren pels extrems dels paraments de les façanes en forma de rosetons lobulats; aquests conductes tenen obertures enreixades en els terres de les sales que es poden obrir a voluntat – situats entre els llits o apartats d’ells, en la part central de l’espai – i per elles entra aire fresc de l’exterior. Corresponent amb aquestes obertures hi ha en la part més alta de les voltes de la sala unes altres graduades amb tancament “papallona” que obren una xemeneia de tiratge i que van a parar al carener de la coberta per la que surt l’aire viciat de les sales. Aquesta ventilació natural lenta serveix mentre l’aire exterior és suficientment temperat com per ser admès. Quan no és així es recorre a la ventilació i calefacció artificials. 

Ventilació i calefacció artificials – En els espais transversals de les grans sales, situats en l’espai entre finestres, hi ha un anell de conductes de calefacció disposat en el gruix dels murs i voltes. En la part baixa del soterrani discorre una galeria enterrada seguint l’eix longitudinal de la sala, amb inici a l’espai d’instal·lacions situat en un extrem de l’edifici. D’aquest conducte central surten de forma perpendicular a banda i banda uns altres conductes que van a parar a les bases dels pilars de cada façana. Per darrere de cada pilar ascendeixen uns conductes cilíndrics (15 x 60cm diàm)  fabricats amb maó i montats en el mateix pilar. Es connecten per la seva part superior amb un altre conducte horitzontal (60x40cm) allotjat entre el parell de bigues que contraresten les empentes de les voltes. Entre cada tram de finestres queda configurada una anella de circulació d’aire escalfat. El conducte d’aire s’obre en la part central de la sala i a les façanes pels seus dos extrems (amb possibilitat de regulació). En l’espai buit dels murs segueix el conducte en sentit vertical fins a les xemeneies d’expulsió situades en la coberta. Aquest sistema es posa en funcionament durant les curtes temporades fredes del nostre clima. Poden anar connectades a diferents aparells o sistemes de calefacció: vapor central, vapor especial de cada pavelló, calorífer d’aire únic situat a cada pavelló, calorífers diversos situats dins les sales. 

Aigua potable – cada pavelló disposa d’un dipòsit repartidor d’aigües netes o potables. Es situa sobre l’escala circular de servei, veient-se des de l’exterior en forma de torreta coberta amb una petita cúpula i revestida per l’exterior amb rajoles el seu cos circular, i escates vidriades la coberta cupulada. Són construïts amb ciment armat o rasilla ceràmica de tres gruixos a pandereta amb cèrcols de ferro de reforç. La distribució es realitza amb xarxes de canonades de plom de doble pressió. 

Sanejament – Tots els aparells higiènics disposen de sifons i descàrregues d’aigua (neteja i absència de mals olors). Els conductes de desguàs van a parar a un dipòsit de Mourrás enterrat a la part central del jardí de cada pavelló i connectats a la xarxa de desguàs de tot el recinte. 

 

Amb el pas dels anys i la pressió causada per les noves exigències de l’activitat sanitària (quant a l’espai i les instal·lacions), aquests pavellons van anar patint nombroses modificacions que en van desvirtuant les seves característiques inicials. Els grans espais de les sales de dia i les sales de malalts es compartimenten horitzontalment per tal d’incrementar la superfície de sostre disponible. Els espais es van dividir mitjançant separadors verticals per tal d’aconseguir habitacions, amb la conseqüent afectació en les obertures. Es van sobreposar acabats nous en paviments i paraments interiors, i es van anul·lar tots els sistemes passius de climatització natural i control solar previstos originalment. 

La caiguda de la cúpula de la sala de dia del pavelló de la Mercè (sortosament sense causar danys personals) va ser el detonant que va accelerar el projecte de la construcció del nou hospital. 

https://elpais.com/diario/2004/04/20/sociedad/1082412002_850215.html 

En l’actualitat, aquests pavellons s’han restaurat i adequat als nous usos seguint les directrius marcades pel Pla Director, retornant la configuració al seu estat espaial original. S’han incorporat petits increments de sostre, però executats de manera que permeten la lectura de l’espai original Domenechià, a l’hora que han permès la incorporació de tots els requeriments i instal·lacions que s’exigeixen en l’actualitat. 

Cronologia d’intervencions més significatives: 

XXXX – Consolidació

Situat al punt mig de l’avinguda central, la casa d’operacions acollia els quiròfans i espais mèdics vinculats que donaven servei a la resta dels pavellons. Té una alçada de planta baixa, dues plantes pis i un soterrani comunicat amb les galeries del recinte. 

La característica més significativa de l’edifici és la seva volumetria compacta i l’aparició de tres espais absidials amb els tancaments de vidre (paraments i cobertes) orientats a nord gaudint d’una òptima il·luminació natural amb llum difosa, on es situaven els quiròfans (el principal de la planta baixa i dos secundaris a la planta primera). Al soterrani es situaven laboratoris, tallers i sales d’enguixat; a les plantes baixa i primera les sales d’esterilització, anestèsia i post-operatori. Quedaven a la planta segona els laboratoris de radiologia i fotografia.  

En la memòria del projecte original, Domènech i Montaner descrivia de forma precisa el sistema de ventilació i calefacció especials d’aquest pavelló, com a mostra de l’estudi de les solucions tècniques a l’abast per a garantir les màximes condicions higiènico-sanitàries. 

De la cambra de calefacció dels soterranis, que funciona mitjançant un generador especial dividit en departaments aïllats de bateries de tubs de vapor, arrenquen conductes d’aire calent especials per a cada sala d’operacions i per a cada grup d’estances, disposat tot des de la presa d’aire fins al seu ingrés a la sala o estances amb complet aïllament, només han de tenir en comú totes les seccions el generador de vapor. A l’entrada té cada sala un registre enreixat doble per filtrar l’aire mitjançant absorventsantisèptics. La sortida o xemeneia de l’aire viciat a l’exterior és també completament aïllada per a cada secció.  

 

Cronologia d’intervencions més significatives: 

XXXX – Consolidació estructural, restauració de façanes i cobertes, enderroc d’elements interiors no originals. Isabel Rodón. 

XXXX – Rehabilitació interior de la planta -1. Ramon Godó. 

2015 – Rehabilitació dels espais interiors. Dilmé, Fabré, Torras i associats. 

El projecte d’urbanització contempla els 145.470 m2 de superfície total del recinte. 

Tots els edificis estan connectats entre ells per una xarxa subterrània de túnels. Aquestes galeries tenen il·luminació i ventilació natural per la part superior i incorporen el traçat d’instal·lacions de calefacció, aigua, gas i electricitat, garantint el subministrament de cadascun dels edificis independents.  

La plaça d’entrada, situada a l’extrem sud del recinte davant del Pavelló de l’Administració, es disposa de manera que dóna accés a la circulació dels soterranis i a les de totes les plantes baixes. El projecte original contemplava la seva organització a partir d’un parterre vegetal central rodejat d’unes rampes que donen accés al porxo central, i uns altres parterres laterals que les separen de l’accés pla als cossos extrems. En successives revisions de projecte apareixen l’estany central, les escales i el monument al mecenes, Pau Gil, obra de l’escultor Eusebi Arnau. Aquesta solució topogràfica de la plaça permet resoldre l’acusat desnivell del recinte en la seva transició a la ciutat, dotant-lo d’un caràcter monumental i accentuant la transparència que permet la visualització de l’interior des d’aquest punt privilegiat. 

En traspassar l’espai de porxo, l’espai s’ordena a partir de dues vies principals de 50 metres d’amplada (com les vies principals de l’Eixample) i 500 metres de longitud,  perpendiculars entre elles i situades en diagonal respecte la trama de l’Eixample, amb orientacions Nord-Sud i Est-Oest. Les vies menors que separen els pavellons són de 30 metres d’amplada (com les rondes de la ciutat del moment), i entre les sales d’infermeria s’organitzen uns jardins de la mateixa amplada. Fent petites variacions en les rasants dels espais enjardinats s’aconsegueix permetre l’accés a peu pla al punt mig de la planta semi-soterrània dels pavellons de llevant, i de la planta baixa dels de ponent, resultant així uns caminets serpentejants en diagonal entre els dos pavellons, deixant a cada banda un jardí d’estiu (a nord, fresc) i un jardí d’hivern (a sud, ben assoleiat). Des del punt de vista dels materials, el concepte general de la urbanització era molt interessant. La calçada es resolia amb paviment continu de sauló o graves, enrasat al mateix nivell que les voreres perimetrals de llambordins de pedra. Les trobades amb elements vegetals i paraments també es resolien amb un franja de llambordins. Les traces i remats dels murets, rampes i escalinates (moltes encara conservades) es resolen amb elements de pedra de Montjuïc.  

Domènech va dissenyar un sistema de clavegueram del recinte, mantenint la seva voluntat de dotar el nou hospital de les condicions higièniques més avançades del moment. És curiós que, en el moment de la seva construcció, la connexió amb la xarxa pública de la ciutat no es va poder fer, en no estar construïda aquesta darrera.  

Els treballs d’urbanització van ser executats per tres contractistes diferents. 

Les espècies vegetals utilitzades en tot el recinte responien a l’interès científic i farmacèutic, a part del paisatgístic.  

La urbanització general es va modificant amb el pas del temps, amb la introducció de vehicles a motor en les vies interiors, i amb canvis en les espècies i traces geomètriques. 

Dins el projecte de restauració del Recinte Modernista, es planteja una nova proposta d’urbanització que recupera i manté elements del projecte original i incorpora variacions materials i topogràfiques per a adaptar-la als requeriments dels nous usos previstos, a càrrec de  DATA AE + GRND 82 + Isabel Benassar (2012-16). 

Cronologia d’intervencions més significatives: 

XXXX – Consolidació 

Integrat des dels inicis en l’equip tècnic redactor del projecte, Pere Domènech i Roura, fill de Domènech i Montaner, es fa càrrec de les obres en la segona fase constructiva, de gran austeritat causada per la disponibilitat econòmica limitada, un cop exhaurit el llegat de Pau Gil.  

La monumentalitat dels edificis queda diluïda i la menor qualitat en els materials esdevé una característica diferencial en les condicions de conservació dels elements amb el pas del temps. 

Pavelló Central. El projecte original plantejava construir en el punt mig de l’avinguda central un pavelló triple que integrés el convent en el seu cos central i la farmàcia i les cuines en dos pavellons laterals, comunicats amb el convent per ponts coberts elevats per tal de no interrompre el traçat de l’avinguda. L’edifici del convent estava estructurat al voltant d’un pati central, al voltant del qual es situaven les dependències i incorporava una capella que tancava el pati per la seva cara nord, amb una gran creu situada dalt d’una torre, rèplica de la torre del rellotge del pavelló de l’administració. La farmàcia i les cuines s’organitzaven al voltant d’un espai central cobert, envoltat de galeries de circulació. La seva construcció s’inicia el 1922. Domènech i Roura manté la configuració volumètrica general però rebaixa en gran mesura el seu caràcter monumental. Redimensiona la capella i fa desaparèixer la torre central. Com a detall anecdòtic, la façana lateral de l’ala de les cuines procedeix de l’antic Hospital de Santa Marta (situat primer a La Ciutadella – d’on fou enderrocat el 1716 -, tornat a muntar al barri de Sant Pere – d’on va ser desmuntat en ser afectat per l’obertura de la Via Laietana el 1908-9). Finalment mai no va ocupar la posició central que li pertocava, i per damunt seu només es van construir alguns pavellons, molt a posteriori i sense seguir les directrius originals. 

Església i annexos. Es tracta d’un dels pavellons situats perimetralment, amb accés independent des del carrer, destinat a acollir els usos de culte del recinte i també la residència del personal eclesiàstic i dels infermers i Germans de l’Hospital, en forma de dues ales annexes a la nau de l’església. Domènech i Roura, com en els altres casos, adapta el disseny original mantenint-ne la volumetria i rebaixant el seu caràcter monumental, sense perdre’l del tot. No es va arribar a construir (tot i que en queden traces del seu replanteig inicial) el coronament del cimbori amb una gran cúpula central envoltada de quatre cúpules laterals (a l’estil de la torre en cantonada de la Casa Lleó Morera). 

Pavelló de la Resurrecció. Aixecat en el lloc destinat a capella mortuòria en el projecte original. Va ser construït el 1928 i enderrocat l’any 2000, per trobar-se en els terrenys destinats a la construcció del nou hospital. 

Pavelló dels Safarejos. Construït el 1927 en el lloc que havia d’ocupar la torre de les aigües del projecte original, al centre del tram del c/ Mas Casanovas. Concentrava els serveis de bugaderia i desinfecció de la roba del hospital, i va mantenir les seves funcions fins que es van externalitzar els serveis a finals dels anys 70. L’any 1996 es va enderrocar per a construir el nou hospital. 

La Casa de Màquines. El pavelló que havia d’acollir les màquines per a generar gas i electricitat no es va arribar a construir mai (previst en el lloc que ocupa l’actual Casa de Convalescència). L’any 1927 es va plantejar la construcció de la nova casa de màquines que acolliria les calderes de producció de vapor, calefacció i aigua calenta els diversos pavellons, en mostrar-se clarament ineficient el sistema individual instal·lat a partir de 1916. Hi havia instal·lades 4 calderes (dues per aigua calenta i dues per aigua freda), dos grups d’electrobombes per a realitzar la seva impulsió, dipòsits acumuladors i termòmetres a distància per a controlar la temperatura de sortida. Es generaven cada hora 1.600.000 calories i 630 Kg de vapor. 

Ampliació de la bòbila. El 1919 s’incorporen a la propietat els terrenys pertanyents a la família Utset, situats al marge superior esquerre del recinte actual. En aquests terrenys hi havia una bòbila, que Domènech i Roura planteja ampliar i dotar d’un forn continu amb cambres múltiples i xemeneia, per tal de suplir 250.000 peces al mes que es necessitaven per a les feines de construcció.  

L’edifici es va enderrocar el 1996 per a deixar espai al nou hospital. 

Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca. Situat darrere el pavelló central i construït entre 1927 i 1930, no formava part del projecte original. El programa contenia dues grans sales de malalts, dedicades especialment a la gent gran i fou possible gràcies al llegat de Francesca Balart. Es va enderrocar el 2005 per a deixar lloc al nou hospital. 

La Casa de la Convalescència. Projectada per Domènech i Montaner i construïda entre 1922 i 1930, a càrrec de Domènech i Roura, un cop mor el seu pare el 1923. Es tracta d’una de les últimes grans obres del Modernisme. Seu de la Institució creada el 1680 i vinculada a la Santa Creu, ocupava fins al seu trasllat l’edifici del c/Carme (seu actual de l’Institut d’Estudis Catalans). L’edifici estava destinat a allotjar persones convalescents i tenia capacitat per a 100 residents. Es construeix seguint el repertori de materials i cromatisme present en tot el recinte, amb un caràcter més auster. 

Pavelló de Santa Victòria. Situat entre el Pavelló de Sant Frederic i la Casa de la Convalescència, fou projectat per Domènech i Montaner i acabat per Domènech Roura, entre 1922 i 1925. No formava part del projecte original de 1905, i s’emplaça al lloc destinat originalment al pavelló destructor.  Segueix el disseny previst pel pavelló de malalties infeccioses de dones, però simplificant-ne la decoració i renunciant a les cobertes amb cúpula. En origen havia de destinar-se a pavelló de medicina infantil per a nenes i va ser possible gràcies al llegat de l’Elvira i l’Emília Llagostera Suís, adiministrat per via directa pel seu nebot, el Dr. Daniel Girona.  La manca d’espai va provocar una ampliació el 1934 a càrrec de Manuel Puig, arquitecte de l’Hospital en aquells moments, afegint-ne un pis seguint la composició i estructura originals. L’any 1973 es va efectuar una segona ampliació menys respectuosa, amb un annex adossat a la façana sud. Aquesta ampliació va ser enderrocada a finals dels ’90.  

Pavelló de Sant Frederic. Situat rere l’església i construït el 1928, ja no forma part del projecte original. La seva construcció va ser possible gràcies a l’aportació de Frederic Benessat i es destinava a cirurgia infantil. Difereix de l’esquema funcional dels altres pavellons, amb dues sales d’infermeria, però conserva la torre de les aigües en la façana principal.  

Pavelló de l’Assumpció. Construït el 1926 gràcies a l’aportació de Rafel Patxot i Juvert i Lluïsa Rabell i Cibils, va ser destinat a pavelló per a tuberculosos. No es troba a l’avinguda central, sinó que es situa al perímetre proper al c/Cartagena, actualment adossat a l’edifici de la Fundació Puigvert. Domènech i Roura s’inspira en el projecte original de pavellons de dos pisos (Sant Manuel i Mare de Déu de Montserrat), realitzant-ne variacions per a adaptar-lo als fons disponibles (no té planta soterrània). Ha sofert nombroses modificacions i ampliacions per tal d’adaptar-se a les necessitats del servei d’urologia situat a la Fundació Puigvert.  

Pavelló de Sant Manuel. Forma part del projecte original i es construeix el 1923, iniciat per Domènech i Montaner i acabat per Domènech i Roura. És el darrer pavelló de malalts que es construeix a l’avinguda central i anava destinat a cirurgia general masculina. Es tracta d’un pavelló de dos pisos i semi-soterrani. Va ser finançat per administració directa dels seus benefactors: Agustí, Pere, Dolors i Mercè Marinés i Molins, que van posar com a condició que el pavelló es construís el més ràpid possible i d’una tirada.  

  • Els pavellons del projecte original que no es van arribar a construir mai estan documentats en els més de 180 plànols conservats a l’Arxiu Històric i la memòria del projecte original. 
  • Es llisten a continuació: 
  • Pavelló de desinfecció de roba.  
  • Pavelló destructor de roba i de matèries contumaces. 
  • Pavellons de màquines: Fàbrica de gas i electricitat, Rentadors i Tallers. 
  • Torre de distribució d’aigües i casa de bombes. 
  • Pavelló de medicina d’homes (situat per damunt del Pavelló Central estructuralment idèntic al Pavelló de la Mare de Déu de Montserrat, construït). 
  • Pavelló de ginecologia. 
  • Pavellons de medicina de malalties especials (amb dues sales de malalts enlloc d’un espai únic, mantenint les dimensions totals). 
  • Pavelló d’obstetrícia. 
  • Pavellons de sifilítics. 
  • Pavellons d’hospitalització de tuberculosos. 
  • Pavellons de tifoïdals i de diverses malalties infeccioses. 
  • Pavellons de variolosos. 
  • Pavellons menors de malalties infeccioses. 
  • Pavellons d’aïllament cel·lular (destinat a malalts amb infeccions d’alt risc de contagi, situats paral·lels al c/ Sant Quintí). 
  • Hospital de Nens (separat de la resta d’edificacions del recinte i amb accés independent des del c/ Sant Quintí). 
  • Dispensari (l’espai que havia d’ocupar aquest pavelló és la ubicació dels actuals edificis moderns de la Fundació Puigvert, al c/ Cartagena). 
  • Pensionat (previst també amb accés exterior, a la cantonada superior entre el c/Cartagena i c/Mas Casanovas). 
  • Sala d’autòpsies i dissecció. 
  • Capella mortuòria. 

Cronograma

Visualitza totes les obres de Lluís Domènech i Montaner mitjançant el cronograma. Totes les seves obres vinculades amb els mapes, la seva biografia, formació, docència, política…

Start typing and press Enter to search