DOMÈNECH POLÍTIC
politic_01

Domènech s’inicià de molt jove en la vida cultural catalana, i amb ella entrà en els primers moviments de catalanisme militant. El 1870, amb tot just divuit anys, participà en la fundació de la Jove Catalunya, un grup d’intel·lectuals i artistes amb un esperit obertament catalanista que feien les seves reunions al voltant del Cafè Suís i a la rebotiga de la farmàcia de la plaça del Pi. Tot i la joventut dels contertulians, els havien batejat com la taula dels savis. Inicialment el seu òrgan de difusió era el setmanari La Gramalla, per després passar a la Renaixensa. Domènech col·laborà amb diversos articles d’aquesta publicació. Especialment famós dins de la historiografia del modernisme fou el seu article “En busca de l’arquitectura nacional” publicat el 1878. Al 1881 la Renaixensa es converteix en diari i Domènech en dibuixà la capçalera

Al 1882 es fundà el Centre Català, una entitat catalanista fundada per aconseguir la unió de tots els catalans. La idea inicial havia estat formulada per Valentí Almirall al Primer Congrés Catalanista de l’any anterior, i en va ser el líder principal fins a la seva dissolució. Aviat hi ingressà el grup de la Renaixença, i amb ells Domènech i Montaner. Un dels principals actes de militància catalanista va ser l’entrega del Memorial de Greuges al rei Alfons XII el 1885.

El 1887 una escissió del Centre Català formà la  Lliga de Catalunya, amb Domènech i Montaner entre els fundadors. La nova formació política va protagonitzar un nou acte de fer arribar un missatge a la reialesa, en aquest cas a Maria Cristina de Habsburgo-Lorena, Reina Regent d’Espanya. Se li va entregar un document durant la seva visita a Barcelona per inaugurar l’Exposició Universal. Estava signat per 2.601 persones i es demanava autonomia per a Catalunya. Fou redactat per Àngel Guimerà i representava la ideologia de la Lliga de Catalunya i del grup de La Renaixensa. Aquell mateix any, el 1888, Domènech fou escollit president de la Lliga de Catalunya.

Poc després, per tal de reunir diverses sensibilitats del catalanisme, per una banda el nacionalisme històric (reunit al voltant de la revista La Renaixença) i per l’altra el nacionalisme més militant dins de la política (representat per Enric Prat de la Riba), el 1891 es funda la Unió Catalanista. Domènech va participar en la seva fundació i l’any següent en fou nomenat president, amb Enric Prat de la Riba com a secretari. Aquesta entitat organitzà la seva Assemblea del 1892 a Manresa, on es redactaren les anomenades Bases de Manresa, document que posava els fonaments per a la devolució de les constitucions catalanes. Domènech, com a president de l’entitat, dirigí l’Assemblea i pronuncià el discurs inaugural i el de clausura.

La pèrdua de les colònies d’Ultramar en l’anomenat Desastre del 98 va generar un clima de crisi política que a Catalunya es va traduir en un enfortiment dels moviments catalanistes, que críticaven el govern espanyol i li demanaven regeneració. El grup de polítics anomenat els cinc presidents, entre ells Domènech, entregaren un segon missatge a la Reina Regent, deu anys després, amb les reivindicacions catalanistes.

Les diferències dins de la Unió Catalanista, que agrupava sensibilitats molt diverses, portaren a una escissió dels contraris a l’apoliticisme d’aquest partit. Aquests partidaris de l’actuació dins de la política espanyola, entre ells Domènech, fundaren el  1899 el grup Centre Nacional Català. El sector de la Unió Catalanista que van continuar amb la línia de l’apoliticisme es van mantenir al voltant del diari la Renaixensa.

Poc després Domènech amb d’altres militants del Centre Nacional Català es fusionaren amb la Unió Regionalista, clars partidaris de les negociacions amb Polavieja, i fundaren la Lliga Regionalista. La Lliga estava formada originàriament per sectors de la burgesia i per les classes mitjanes decebudes del polaviejisme i mobilitzades pel “tancament de caixes” i que defensaven una Catalunya lliure, forta i autònoma. El seu òrgan de difusió va ser La Veu de Catalunya. Els seus candidats es presentaren a les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901 i a les municipals del 10 de novembre del mateix any dintre de la candidatura de “els quatre presidents”, quatre personalitats que van donar suport a la candidatura de la Lliga Regionalista. Aquests quatre presidents eren, a banda de Domènech com a expresident de l’Ateneu Barcelonès, Bartomeu Robert, exalcalde de Barcelona i expresident de la Societat Econòmica d’Amics del País, Albert Russinyol, expresident del Foment del Treball, i Sebastià Torres, expresident de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Surten elegits, i Domènech serà diputat a les Corts de Madrid la legislatura 1901-1903 i 1903-1905 al sortir reelegit en les segones eleccions. Però en aquesta segona legislatura la Lliga Regionalista va perdre molt suport popular i va tenir moltes discrepàncies internes. El 16 d’abril de 1904 Alfons XIII visità Barcelona. La Lliga Regionalista publicà un manifest a favor de l’abstenció dels actes programats, en protesta de la poca sensibilitat del monarca envers les aspiracions catalanistes. Però Cambó i els regidors regionalistes de l’Ajuntament assistiren a la recepció. Es va produir una divisió interna dins del partit, encapçalada per Prat de la Riba. Domènech quedà molt decebut i va deixar el partit. Estigué quasi sempre absent a les sessions de les Corts a la seva segona legislatura.

Una part dels escindits formaren un grup d’esquerra al voltant del setmanari El Poble Català, del qual Domènech també en dibuixa la capçalera. Però no continuà amb aquest grup polític amb el qual no acabava de coincidir ideològicament.

Després d’aquesta experiència, Domènech s’anà distanciant dels seus companys de lluita política i retornà a la seva vida professional i docent. Va seguir estant molt present en la vida cultural i social del país, presidint vàries vegades l’Ateneu Barcelonès i realitzant obres arquitectòniques amb molt d’èxit. Encara va escriure algun que altre article o carta oberta a “El Poble Català”, on polemitzà amb Pijoan i Puig i Cadafalch sobre la Biblioteca de Catalunya o l’Institut d’Estudis Catalans, i protestà pel bombardeig de la catedral de Reims pels alemanys.

Tot i haver estat la figura principal del catalanisme polític durant molts anys, la seva figura va quedar desgastada pel temps i no va ser valorada per les noves promocions polítiques.

Start typing and press Enter to search