DOMÈNECH I LA CULTURA

La implicació de Domènech amb la cultura i la societat catalanes no només es va donar amb el seu exercici professional com a arquitecte, sinó amb moltes d’altres disciplines.

ARTS GRÀFIQUES

Domènech va cultivar l’art de la redacció i decoració del món del llibre, fruit de la seva rica herència familiar en aquest camp.

El seu pare Pere Domènech i Saló fou un dels millors enquadernadors de la seva època, especialitzat en la recuperació de la tècnica de les enquadernacions artístiques de gran qualitat. Després de la mort del seu pare el 1873, Lluís Domènech s’incorporà a l’empresa familiar per ajudar el seu germà Eduard.

En aquesta època Domènech participà en el món de les arts gràfiques col·laborant directament amb les principals impremtes i editorials del moment (Espasa Editores, Montaner i Simón, la Renaixensa, J. Jepús, etc) així com també en una sèrie de treballs amb el seu germà (Biblioteca Arte y Letras, revista Arte i Letras) i d’altres publicacions. Entre 1886 i 1897, l’editorial Montaner i Simón va publicar, sota la direcció de Domènech, la monumental Historia General del Arte amb una primera part escrita i il·lustrada per Domènech i continuada posteriorment per Puig i Cadafalch.

Va dissenyar cobertes de llibres, caplletres ornamentades i historiades, orles, ex-libris, guardes; va retolar capçaleres per a revistes i diaris. També va dissenyar els sobres per utilitzar conjuntament amb el seu soci de la primera època Josep Vilaseca. Totes aquestes activitats fan ús del mateix llenguatge ornamental que paral·lelament aplica en la seva obra arquitectònica.

HISTORIADOR I ARQUEÒLEG

El seu interès per les discipines de la història i l’arqueologia es manifesta des dels primers estudis i continuarà al llarg de tota la seva vida. Aplicava els seus coneixements històrics en la ornamentació de les seves obres arquitectòniques.

L’atracció que exercia sobre Domènech el passat històric no només es limitava a l’interès nacionalista català; tenia una amplitud universal (que li comporta una extensíssima erudició) i sobretot una demostrada admiració per el contexte històrico-artístic espanyol.

La seva producció escrita sobre estudis històrics, tant arquitectònics com estilístics en general, va ser una constant al llarg de tota la seva vida. Des de un primer article a l’Álbum Pinotresch-monumental de Catalunya, sobre el Monestir de Sant Cugat del Vallès, el 1878 quan té 28 anys fins a la publicació pòstuma d’un monogràfic sobre el Monestir de Poblet el 1925, passant per conferències i escrits sobre Carácters propis de l’Arquitectura catalana á través de diferentas épocas y estils artistichs, el temple romà de Barcelona, el baptisteri de Centelles, Història de l’art Romànic a Catalunya i Los jarrones hispano-árabes entre molts d’altres. L’obra més important va ser la comentada Historia General del Arte, que també va editar, de la qual va escriure el primer volum. La resta de volums els va realitzar Puig i Cadafalch.

Després de les decepcions polítiques que el fan abandonar aquest exercici, Domènech continuà amb passió la tasca de difusió del catalanisme, però només en l’àmbit estrictament cultural. Fruit d’aquestes investigacions foren les obres Centcelles. Baptisteri i celle: memòria de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925) La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d’Urgell (1930) i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936) les tres darreres obres publicades pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura.

ACADÈMIC

Fou també membre de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona (l’actual Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi) el 1901, sense discurs d’ingrés. I per extensió, el 1903 de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

El 1921, ja a les acaballes de la seva vida, serà nomenat acadèmic de bones lletres amb el discurs d’ingrés sobre el Baptisteri de Centcelles.

ELS JOCS FLORALS

Els Jocs Florals de Barcelona es van instaurar el 1859, i Domènech i Montaner hi va assistir des de molt jove. Els jocs estaven lligats als corrents culturals catalanistes. El 1877 Domènech en dibuixà la capçalera, i el 1878 publica a la Montaner i Simón el poema guanyador, l’Atlàntida de Jacint Verdaguer.

Fou mantenidor el 1881, la primera de les dues ocasions en que participa en el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, en aquest cas només com a jurat. En aquells moments ja tenia uns estretíssims lligams amb el món literari per la seva vinculació al catalanisme i la seva participació en el negoci editorial familiar. Els Jocs Florals estaven plenament consolidats i aquell any estaven sota la presidència de Jacint Verdaguer.

El 1895 va ser president del Consistori dels Jocs Florals, en un moment d’intensa militància política. En el seu discurs inaugural, Domènech insisteix en el vincle del catalanisme amb els jocs: “Los Jochs Florals han d’ésser una festa patriòtica o deixar d’existir”.

L’ATENEU BARCELONÈS

Va ser soci de l’entitat des de molt jove, i aviat destacà en les activitats de la Secció de Belles Arts. Es conserva epistolari i un esbós de Domènech de 1878 sobre la reforma dels espais que l’entitat tenia llogats al Teatre Principal de la Rambla dels Caputxins, però que no va arribar a dur a terme. El 1898 va ser elegit president per una forta majoria de vots. El seu discurs inaugural va ser El catalanisme i les condicions del poble Català. L’Ateneu tenia una activitat molt intensa, i era una de les poques entitats on coincidien persones de tendències polítiques diverses i de professions i procedència social ben diferents. Per això fou una de les entitats que el catalanisme polític procurà controlar. Va tornar a ser reelegit com a president l’any següent, el 1899.

Després d’uns anys dedicats intensament a la política, va tornar a ocupar la presidència el 1904 i 1905. El discurs presidencial de 1905, que no fou publicat, parlà dels seus estudis sobre el romànic català. Durant la seva presidència, l’Ateneu va adquirir un local propi, el palau del baró de Savassona al carrer Canuda. Les reformes de l’edifici per allotjar-hi l’Ateneu van ser dirigides per Font i Gomà, amb l’assessorament de Domènech.

Va ser reelegir el 1911, el 1912 i el 1913. Mai ningú havia estat set vegades president de l’entitat. Abans i durant les presidències, la seva activitat va ser permanent amb múltiples conferències i aportacions a la dinàmica cultural i social de l’entitat.

PERIODISTA

Domènech va tenir una extensa activitat com a articulista en nombroses publicacions, de diverses inquietuds: sobre temes d’art, d’ensenyament, de teoria de l’arquitectura, d’urbanisme, de política, etc.

Va començar a col·laborar amb la Renaixença el 1875, i el 1878 publica el seu famós article En busca d’una arquitectura nacional. Va col·laborar amb la La Veu de Catalunya, tant com a setmanari com a diari, La Ilustració Catalana de Francesc Matheu, Lo Catalanista de Sabadell, La Il·stració Llevantina, El Poble Català, el Butlletí de l’Ateneu Barcelonès, l’Anuari de l’Associació d’arquitectes de Catalunya, Hispània, etc

HERÀLDICA

Als últims anys de la seva vida, desenganyat de la política i malgrat els reconeixements, Domènech s’anà distanciant dels grans projectes arquitectònics que delegava en el fill i el gendre, per dedicar-se gairebé en exclusiva a la investigació arqueològica i a la història. Domènech manifesta un gran interès per els estudis d’heràldica, des d’un punt de vista científic i l’artístic. Va estudiar els codis de simbolisme civil, a través de la seva representació heràldica en tombes, tapissos, segells, vestimentes, miniatures, còdex, cròniques, monedes, ceràmiques, monuments, etc. Des de la Germània a la Mediterrània, celtes o bizantins, que després formaran part del seu propi llenguatge ornamental. Van recollir centenars de models d’emblemes heràldics, consultant bibliografia especialitzada en heràldica del segle XVII i XVIII. Va generar un extensíssim material recollit i preparat durant anys d’estudi per mitjà d’excursions, de les col·laboracions amb la societat arqueològica de Barcelona i de Tarragona i de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, despres CEC, de les constants visites i consultes als diferents museus, arxius i biblioteques –Arxiu històric de Madrid, Arxiu Nacional de París, Biblioteca de l’Escorial, Biblioteca Reial de Brussel·les. De tots aquests treballs, amb la col·laboració dels seus fills, va publicar tres grans estudis: Armorial històric presentat i guanyador del premi Martorell 1922, Nobiliari General Català de Llinatges amb el seu fill Fèlix (amb un ampli recull d’ensenyes, fins a 4.300 blasons), publicat el 1923 i Ensenyes Nacionals de Catalunya, obra pòstuma publicada per Fèlix el 1936.

Start typing and press Enter to search